LA REVOLUCIÓ INDIGENISTA

El passat sis de desembre, el primer mandatari indígena de l’Amèrica Llatina, Evo Morales, ha estat reelegit fins al 2015 president de Bolívia en la primera volta de les eleccions, amb més d’un seixanta per cent dels sufragis.

Les polítiques socials del partit que lidera, el Moviment al Socialisme (MAS), principalment implementades a l’altiplà andí, li han facilitat un suport massiu dels indígenes que li permetran aplicar, ara sense oposició, la nova Constitució, de caire indigenista.

I és que, segons Morales, la Constitució sorgida del procés d’independència del 1825 era d’arrel criolla (de descendents d’espanyols) i va trair de ple el suport indígena a la independència de Bolívia. Cert és que el fet que l’aristocràcia criolla liderés aquell procés independentista no va afavorir gens les aspiracions de la majoria indígena del país, des d’aleshores històricament oblidats pel poder i exclosos de l’agenda pública.

 La reelecció d’Evo Morales per àmplia majoria potser és més coherent en un país on més de la meitat de la població és indígena (destacant-hi principalment els quítxues i els aimares) i capgira el domini històric de la vida pública per part dels criolls, d’aquí la seva importància.

 I si bé és cert que els indígenes continuen tenint un origen preeninentment rural i pobre, ben al contrari que l’orient bolivià (tot sigui dit, amb passat crioll), també ho és que en aquestes eleccions dos dels departaments tradicionalment opositors i pertanyents al ric orient,Tarija i Chuquisaca, han canviat de bàndol i han apostat per Morales.

Alguna cosa està canviant a Bolívia?

Núria Creus. Politòloga. Col•legiada 1803.

SITUANT TARIJA EN EL CONTEXT POLÍTIC BOLIVIÀ

Amb una àrea de gairebé 38.000 quilòmetres quadrats, Tarija (amb capital a San Bernardo de Tarija) és un dels nou departaments que té Bolívia, la màxima actualitat del qual és el Prefecte (l’actual, Mario Cossío), fiscalitzat pel Consell Departamental, que té nou membres anomenats Consellers (com a mínim, un per a cada província –Cercado, Gran Chaco, O’Connor, Avilés, Aniceto Arce i Méndez-). L’estructura governamental la completen els onze municipis pertanyents al departament (amb els onze respectius alcaldes). El Chaco, província apart No totes les províncies estan còmodes dins el departament de Tarija. D’uns anys cap aquí, les províncies d’O’Connor i Cran Chaco (juntament amb les de Cordillera –del departament de Santa Cruz- i Luis Calvo i Hernando Siles –del departament de Chuquisaca-) han plantejat la creació d’un desè departament bolivià, anomenat El Chaco o Gran Chaco, al•legant motius històrics. A aquests efectes, autoritats de la província del Chaco s’han reunit recentment amb Mario Cossío per a debatre aspectes que afecten aquesta regió. En la reunió, qualificada de positiva, es va acordar que els governs municipals de la regió prioritzaran els projectes més importants del 2009 perquè el govern departamental programi els recursos, que es posposarà el debat sobre la transferència del 45% de regalies i de l’Impost Directe d’Hidrocarburs (IDH) a aquesta regió fins a passada la trobada departamental que ha de tenir lloc del 4 al 6 de març a Tarija, i també, que faran sentir la seva veu a l’esmentada trobada. Alguns municipis de la província d’Aniceto Arce, amb menys consistència que els municipis de les províncies del Chaco, també reclamen desmarcar-se del departament de Tarija i crear un departament anomenat, en aquest cas, Bermejo. La mitja lluna Tarija pertany als departaments de l’orient o de l’anomenada mitja lluna, juntament amb Santa Cruz, Beni, Pando i Chuquisaca. Aquests es diferencien de la resta de Bolívia perquè concentren la major part de les reserves de gas i petroli del país. Enfrontats al govern central, pretenen major autonomia i, conseqüentment, més recursos (sobretot, la revisió de la distribució de l’IDH). Mentre que aquests departaments recolzen les seves demandes en la lluita pel canvi d’estructura d’un estat que consideren centralista, d’altres hi veuen tan sols un pretext per a perpetuar privilegis i evitar la nacionalització dels recursos naturals, la reforma agrària o que la majoria indígena agafi més pes a Bolívia. La lluita pel gas El departament de Tarija té les majors reserves de gas del país, la qual cosa és motiu de disputa. Els darrers dies, davant dels temors que l’actual govern bolivià es faci amb el control d’empreses tarijenyes (com EMTAGAS, l’Empresa Tarijeña del Gas) per tal de lliurar-lo a l’YPFB (Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos), uns i altres s’han reunit per posar fi a les mobilitzacions, tot donant-se seixanta dies de termini per tal d’analitzar el marc jurídic i la nova Constitució boliviana i arribar a acords que permetin a l’empresa seguir distribuint gas natural al Departament de Tarija. El futur de Tarija amb la nova Constitució Política de l’Estat La nova CPE es va aprovar el mes de gener, però Tarija és un dels departaments on va guanyar el rebuig al nou text constitucional. La trobada departamental d’aquests dies, amb participació d’organitzacions, institucions, autoritats polítiques i societat civil, servirà per a aprovar les estratègies de la política departamental i de desenvolupament de la regió en base a la nova Constitució. D’altra banda, el govern estatal ha conformat recentment el Consell Autonòmic, encarregat de la redacció del projecte de llei marc de les autonomies (que s’haurà d’implementar en tot el territori bolivià), document que s’haurà d’aprovar per l’assemblea legislativa plurinacional escollida a les eleccions generals del 6 de desembre. El prefecte de Tarija (ni cap dels altres dels departaments opositors) no ha assistit al Consell, atès que viu com un engany el fet que al llarg de tres anys el govern bolivià s’hagi estat oposant a les autonomies departamentals i ara, en canvi, pretengui aprovar processos autonòmics indígenes que els opositors consideren centralistes. Tot i això, no es tanca en banda i afegeix que dialogarà amb el govern, sempre que aquest respecti l’estatut autonòmic de Tarija (i, especialment, els ingressos econòmics d’aquest departament). El debat autonòmic continuarà. Núria Creus. Politòloga. Col•legiada 1803.

Tarija diu no a la Constitució Política de l’Estat (CPE)

 

 

El passat 25 de gener Bolívia va ratificar la Constitució d’Evo Morales amb un 60% aproximat de vots a favor. Però la refundació del país que cerca la nova CPE, que pretén dotar de major autonomia les majories indígenes d’Occident, va topar amb l’oposició dels rics departaments de l’Orient, entre els quals hi ha Tarija (on gairebé el 70% de la població hi va votar en contra).

 

Després dels aldarulls de l’any passat, la jornada del referèndum va transcórrer de manera tranquil·la i democràtica i, malgrat que les hores immediatament posteriors a la votació hi va haver crides a la desobediència civil, ara Tarija acata els resultats i el seu prefecte, Mario Cossío, aposta per convocar una trobada departamental (que tindrà lloc els dies 16 i 17 de febrer) amb autoritats, representants d’institucions i organismes, i societat civil, per definir l’estratègia política i de desenvolupament de Tarija a llarg termini.

 

Tot i això, els departaments que van aprovar l’any passat estatuts d’autonomia (Santa Cruz, Beni, Pando i Tarija) no es donen encara per vençuts i estudien celebrar una gran “cabildo”, on hi hauria participació tant ciutadana com política, per tal d’assumir una posició en comú i en defensa de les seves autonomies enfront de la CPE.

 

Consitució apart, altres notícies que han afectat la vida “tarijeña” aquests dies, i que no podem perdre de vista, han estat l’epidèmia de dengue (que, fins i tot, pot endarrerir l’inici de les classes previst per al 2 de febrer) i unes inusuals calamarsades

Núria Creus Politòloga. Col·legiada núm. 1803

BOLÍVIA: UN 2009 MILLOR QUE EL 2008?

 

El 2008 ha estat un any convuls per a Bolívia. De fet, tot plegat ja va iniciar-se el desembre de 2007, quan el govern d’Evo Morales (primer mandatari indígena de Bolívia, del MAS –Moviment al Socialisme-) va aprovar una reforma constitucional que pretenia refundar el país andí, tot reconeixent l’autonomia de les comunitats indígenes i situant-les en un pla d’igualtat amb els departaments. Les regions més riques de Bolívia (l’anomenada mitja lluna –Santa Cruz, Beni, Pando, Tarija i Chuquisaca-), cinc departaments que posseeixen bona part dels pous d’hidrocarburs del país, així com la concentració més gran de terra de tot Bolívia, van interpretar aquesta constitució com a indigenista, autoritària i inviable pels interessos autonòmics. La resta del país, però, liderats per La Paz, (bastió de l’oficialisme) consideraven que els autonomistes tan sols volien mantenir i/o recuperar els seus privilegis. Dues meitats irreconciliables i un gran clima de confrontació que han marcat el 2008 bolivià.

 

Així, al llarg de l’any, el suport a Morales ha topat amb la popularitat de les demandes autonòmiques dels departaments més rics, unes demandes de major autonomia que han estat, en gran part, recollides pels estatuts que aquestes províncies van aprovar l’any passat, “de facto” i sense base legal. El més rellevant, el de Santa Cruz, que va ser titllat d’il·legal, separatista i una absoluta còpia de l’estatut d’autonomia català pel govern bolivià, va ser aprovat per àmplia majoria en referèndum.

 

Enmig de forts incidents entre partidaris dels dos bàndols, la tensa situació va culminar amb la celebració d’un referèndum de revocació al qual es van sotmetre tant el mandat d’Evo Morales, com vuit governadors provincials (la majoria promotors d’una autonomia secessionista). Els bolivians van ratificar el govern i, tant Evo Morales com les regions opositores, en van sortir enfortits, de manera que la negociació i el diàleg quedaven com a única sortida possible a la crisi. Però lluny d’una sortida negociada, jornades d’especial polarització van arribar al seu punt més alt amb l’expulsió de l’ambaixador dels Estats Units a La Paz (al qual Evo Morales va acusar d’instigar les protestes violentes contra el seu govern a les regions opositores) i, sobretot, amb el decret d’estat de setge al departament de Pando arran dels enfrontaments i morts, que fins i tot van despertar temors d’una guerra civil, entre els partidaris de Morales i els opositors.

 

En aquest punt, després de la cimera sudamericana (UNASUR) d’emergència i de llargues trobades al Palacio Quemado de La Paz, govern i governadors opositors van redactar un document per a establir les bases d’una negociació, que passen per modificar substancialment el contingut de la constitució boliviana, sobretot pel que fa a l’autonomia de les regions.

 

El 2009 s’inicia, doncs, amb un nou referèndum a la vista, aquest sobre la nova constitució, que tindrà lloc el proper dia 25 de gener; sense perdre de vista la previsió d’eleccions anticipades per a finals d’any. L’any 9 promet ser transcendental per a Bolívia. Cal veure, però, si aquesta vegada no és sinònim de noves disputes sinó de millores, solucions, progrés i futur per a tot el poble bolivià.  Feliç 2009, Bolívia!

 

Núria Creus

Politòloga. Col·legiada núm. 1803

 

Font: L’Avui digital

“Hay una visión neocolonial del proyecto de Evo Morales”

Economista boliviano de la Universidad Autónoma de Barcelona. Acaba de regresar a su país atendiendo a una solicitud del presidente Evo Morales para trabajar a su lado

 

Ramiro Lizondo regresa a Bolivia para trabajar junto a Evo Morales. MANU FERNÁNDEZ

GORKA CASTILLO – Madrid – 21/10/2008 12:45

Tras muchos años de formación en Europa, este profesor de Economía considera que ha llegado el momento de regresar a su país para aportar su experiencia y conocimiento al proyecto de Evo Morales.

¿Cuál es la situación actual que se vive en Bolivia?

En este momento, el Gobierno sigue intentando llegar a un acuerdo con la oposición sobre una agenda. El punto clave de la discusión es una de las exigencias de los opositores relacionada con la reposición de los impuestos directos a los hidrocarburos que el Gobierno quiere destinar al pago de bonos a los dos sectores más vulnerables del país: los ancianos y los niños. La desaparición del sistema de seguridad social en Bolivia dejó a estos grupos sociales en una situación de desprotección extrema.

¿Qué propone el Gobierno?

Que una parte de las rentas petroleras, en concreto el 30%, que han sido recuperadas después de la nacionalización de los hidrocarburos, se destine a la protección social de estos dos grupos sociales.

Hay dos proyectos de Estado irreconciliables: el de las provincias rebeldes y el del Gobierno.

Sí, es cierto. No hay un punto de encuentro. La propuesta del presidente reconoce la autonomía a departamentos, provincias, municipios e indígenas. Pero la recuperación de las tierras por parte del Estado no es negociable. El modelo que plantea la oposición es preservar la actual soberanía departamental sobre la propiedad de la tierra.

¿Cuál es el problema?

Alrededor de 100 familias controlan 30 millones de hectáreas. En términos económicos y éticos es insostenible. En estas haciendas existen comunidades indígenas viviendo bajo un régimen de servidumbre. Esto no se puede tolerar.

¿Cuál es la propuesta oficial en este asunto?

El artículo sobre la extensión de la tierra en propiedad es el único de la nueva Constitución que no ha sido aprobado en la Asamblea. Los movimientos sociales piden un límite de 5.000 hectáreas mientras la oposición de derechas exige 10.000 hectáreas. La solución que se tomó fue convocar para enero un referéndum vinculante para que el pueblo decida qué opción se asume.

¿Cree que los análisis sobre la situación de Bolivia no se ajustan a la realidad?

Se percibe una distorsión. Por ejemplo, algunos medios de comunicación de España manejan una lógica neocolonial. Muchos artículos reflejan que el proyecto de Morales es un retroceso porque se opone a la modernidad, a lo europeo, a lo occidental. Son tópicos que no expresan lo que en realidad está pasando en Bolivia.

Pero el discurso oficial apela a la recuperación de las sociedades precoloniales, al nacionalismo de unos pueblos que, quizá, ya no existen o han mutado.

Es cierto que no podemos volver a hace 500 años porque aquellas sociedades fueron básicamente destruidas por un proceso de sincretismo que culminó en estructuras sociales neocoloniales que aún persisten. Hoy, ser blanco en Bolivia sigue siendo un capital para lograr el ascenso social. Lo importante del proyecto de Morales es que, por primera vez en la historia, el indígena conforma un modelo propio donde dejan de ser postales turísticas y se convierten en sujetos políticos activos con una opción real de poder.

¿Cuáles son los pilares de esta opción de poder?

Lo primero ha sido llegar a un poder que siempre les reprimía. Una vez en él, se encuentran con un Estado que no les representa y, por lo tanto, deciden emprender la tarea de construir uno nuevo.

Y ¿cómo es el nuevo Estado?

Más influyente en la economía nacional de lo que lo fue el Estado liberal. Esto, indudablemente, significa recuperar los recursos naturales aun contradiciendo el dogma neoliberal imperante. Con la recuperación del control, el Estado se garantiza la participación en la distribución de las rentas.

Pero usted habla de una refundación del Estado de abajo hacia arriba.

Hablo de la necesidad de crear un nuevo contrato social, a pesar de que aquí jamás se puso en práctica un pacto de esta naturaleza como sucedió en Europa. Nosotros debemos reconocer a las clases medias y a los empresarios pero también a los pueblos originarios, a los indígenas, como actores sociales del país.

Sorprende la neutralidad del Ejército.

Es cierto que las Fuerzas Armadas siempre han respondido a los intereses de la oligarquía. Los altos mandos proceden de esta clase social. Por lo tanto, es muy difícil esperar que el Ejército tome partido por un proyecto popular como el de Evo Morales.

Entonces, ¿no descarta una intervención?

La característica es la inacción. Cuando el Gobierno decretó el estado de sitio en Pando tras la masacre de campesinos, el Ejército actuó tarde y demostró tener muchas dudas respecto a la gestión del poder político. Sin embargo, las condiciones históricas no les favorecen. Ellos saben que los tiempos de las asonadas militares pasaron. Esperamos que se mantengan al margen.

¿Qué pruebas tienen de que el embajador de EEUU ha alimentado las revueltas en Pando?

El presidente Morales ya presentó en la cumbre de Unasur las pruebas que involucraban al embajador de EEUU en las actividades de secesión. Y tomó la decisión de expulsarlo aun sabiendo de los riesgos que esa decisión puede traer para Bolivia.

¿A qué se refiere?

Buena parte de nuestras manufacturas tienen como destino EEUU. Lo primero que ha hecho Washington ha sido cortar las importaciones. Esta medida supone para el Gobierno un nuevo conflicto interno, en este caso con los exportadores que tenían asegurado el mercado estadounidense.

¿Qué papel está jugando Europa en esta crisis?

A pesar de la legitimidad democrática que tiene el Gobierno, Europa no ha manifestado un apoyo directo al proceso boliviano. Supongo que ello tiene que ver con el proceso de nacionalización que afectó a la petrolera española y a la telefónica italiana.

¿Y el resto de países latinoamericanos?

Todos los países de Unasur dieron su apoyo a la democracia en Bolivia. También es destacable el papel que está jugando Brasil a favor del proceso. Lula ha desmovilizado a la oposición y a la derecha. Entre otras cosas porque el 70% del gas que consume Brasil es boliviano.

Pero los altercados no han cesado. ¿Cómo acabar con la violencia?

Una de las críticas recibidas por el Gobierno es su poca capacidad para hacer respetar el Estado de Derecho. Hay varias explicaciones: una es no repetir las mismas tácticas de represión que utilizaron gobiernos anteriores a pesar de que muchos se lo están pidiendo. La otra es que el Gobierno no cuenta con garantías de que las Fuerzas Armadas estén de su lado.

¿Existe racismo en este conflicto?

Una de las características es el contenido fascista y racista de la subversión. Su consigna es acabar con el indio y lo paradójico es que los orígenes de quienes lo acuñan, principalmente los líderes de Santa Cruz, son europeos que llegaron a Bolivia tras la Segunda Guerra Mundial